Tenia fam, vaig mirar al costat del televisor, pero l'únic que tenia a mà no em venia molt de gust. Estava cansada ja d'allò, em pareixia mediocre. Segurament em tocaria sortir si volia aconseguir un menjar esquisit, com aquells que la gent tant diu apreciar quan va a un restaurant francés car. No dubto la elegància i sobervia de la presentació de la seva cuina, pero aposto que poca gent disfrutará els plats en relació a la gran quantitat de diners que ha hagut de despendre per això. Com han de sentir-se satisfets menjat ous de peix o receptes de noms extranys i confusos que pràcticament son ausents al plat? Encara que ben mirat, es pot comparar al meu cas. La gent s'arrepenteix quan perd diners, jo m'emancipava assaborint el sabor intens de la carn, lleugerament salada i rodejada d'aquella salsa perfecta de color rogenc per a després apenar-me pensat d'on venia tot.

No, tenia la esperança de que aquella nit jo soparia be. Es clar, buscaria algun lloc que no fos excessivament car. Em va vindre al cap un restaurant italià que semblava acollidor. A més, en la oficina m'havien contat que estava tot deliciós. Esperava que allà en tingueren també, d'allò que buscava. De fet, era tan temptador que era l'únic que buscava des de feia un parell de mesos. Només havia un petit problema. Em feia una vergonya terrible anar-hi sola. Em recorda a aquelles dones viudes o tristes, que no tenen ningu amb qui estar. I jo no soc així. El meu cercle d'amis es molt selectiu, m'aprecien, i jo els tinc massa estima per obligar-los a satisfer un caprici dels meus una simple nit de divendres.

... Verd (1/5) ...